Mobiliari urbà

Si no hi arribo, no pago

Sobre la revisió del Mobiliari Urbà

Opinió | Ander Zurimendi, militant de la CUP

Ella es mou amb cadira de rodes i va d’aquí per allà. Fa anys que la pòlio (i la negligència sanitària dels anys 60) li van fotre la mobilitat: Aprimant-li les cames, perdent força, tan fràgils que físicament no es pot posar dempeus. Per això ara no camina, sinó que solca els carres de Terrassa amb l’ajuda d’una cadira de rodes. Però anar asseguda fa que la seva alçada sigui inferior a la convencional. De forma que quan ha d’anar a l’estació de ferrocarrils, no arriba a la ranura de la màquina expenedora. Malgrat estiri el braç, és matemàticament impossible: Està massa alt. Així que, amb un somriure sorneguer, exclama:

– Doncs si no hi arribo, no pago.

Ella és Montse i conèixer-la m’ha ajudat a comprendre els meus privilegis. I no pel fet de no haver patit cap malaltia (que també, però aquí entra la mala fortuna) sinó per caminar per un Espai Públic construït a la meva alçada. Dissenyat ad hoc per les meves necessitats. Montse acostuma a demanar en veu alta: Que no paguem els impostos entre totes? Doncs això: O apostem veritablement pel disseny universal del mobiliari urbà… O fotrà un No Vull Pagar, tal com ja vam fer als peatges.

De fet, el disseny universal és la peça de bòbila de la proposta de la CUP pel mobiliari urbà, combinat amb una mirada des de la perspectiva de gènere. O totes o ningú. I és que el disseny de les nostres ciutats no ha estat neutre, sinó que ha respost a les diferents ideologies majoritàries de cada època. Per això, l’Espai Públic no només no ha estat corrector de desigualtats ja preexistents en la nostra societat, sinó que també ha estat generador de greuges socials.

A grans trets, aquesta observació inicial és compartida per l’antropologia, l’urbanisme i l’arquitectura amb voluntat de transformació social. De fet, les decisions no són neutres ni innòcues: Fins a la darrera decisió té conseqüències (per minses o quotidianes que siguin) en la vida real i diària de les persones. Per exemple: Una idea tan senzilla com posar un banc en un indret concret (o deixar-lo buit) pot suposar que la gent gran surti a passejar més sovint, tot sabent que tindran un lloc on seure per descansar una estona, atès que les seves condicions físiques -pròpies de l’edat- així ho requeriran.

I si la ubicació d’un banc no és casual, tampoc ho és el seu disseny. Per exemple, els bancs individuals són propis del conegut com «urbanisme dissuasiu», pensat per evitar certs usos socials: Que les persones sense sostre s’hi puguin estirar per dormir-hi, que colles d’adolescents i joves puguin seure-hi juntes (especialment en horari nocturn, amb els sorolls que pot generar), etc. De retruc, ens deixa places de nova construcció on bancs individuals impedeixen la socialització de les persones que en fan ús. Signe dels temps d’individualisme i destrucció de xarxes socials que sembla caracteritzar -en part- aquest segle XXI. Novament, el cas de Barcelona és paradigma d’allò que alguns antropòlegs han definit com a places «autistes», degut a les dificultats per comunicar-se que la gent hi experimenta.

El mobiliari urbà, doncs, no és un tema banal. La llista d’elements a analitzar és llarga. Cal vetllar per la presència sostinguda de lavabos públics als carrers i avingudes que configuren recorreguts de passeig, ja que afavoreixen l’autonomia de la gent gran. No tenir-ne afavoreix que les persones grans quedin a casa, ja que no veuen garantit que puguin resoldre un escenari de necessitat de lavabo en cas que es produeixi (i la incontinència és senzillament pròpia de l’edat).

També cal revisar les peces del mobiliari urbà, ja que estan dissenyades a la mida del cos d’un home. Per exemple, l’alçada de cada escaló d’unes escales, la mida dels reposabraços… I no només parteixen d’un patró masculí, sinó d’un cos normatiu. Alt i prim. De fet, alguns bancs no són prou grans com perquè hi seguin persones grasses. En altres ocasions, els bancs estan a una alçada massa elevada per tal que gent gran amb mobilitat reduïda hi pugui arribar de forma còmoda.

A més a més, qui més ús en fa de l’Espai Públic són les dones, ja que assumeixen les tasques de cures i fan servir durant el matí: Dones que porten les seves criatures cada matí a escola, les dones que acompanyen a passejar una persona gran, les que caminen amb el cotxet del nadó, les dones que porten el carret de la compra (amb rodes), gent gran amb caminador… I els trànsits diaris requereixen d’espai suficient com per donar-li uns usos que les tradicionals voreres de 60 centímetres de Terrassa no permeten. Per tant, la configuració urbanística del carrer genera una certa discriminació de gènere (malgrat no sigui tant per activa, com per passiva).

Altres elements que cal revisar són la iconografia urbana dels semàfors com dels senyals de trànsit: En molts casos amb figures masculines estandarditzades, malgrat que no és el cas majoritari de Terrassa. Alhora, cal tenir cura d’evitar que les dones estiguin representades de forma sexista en anuncis de cabines telefòniques i tanques publicitàries. En els casos dels lavabos (ja siguin d’equipaments públics; com de bars i restaurants, malgrat que no siguin d’àmbit competencial municipal), cal tenir cura que els canviadors per nadons no estiguin localitzats exclusivament als lavabos de dones. Un altre element són els urinaris masculins de paret, els quals acostumen a estar col·locats a l’altura d’un cos normatiu (i discriminen, per exemple, els infants i persones d’alçada menor).

És veritat que són molts els factors que cal analitzar. Però conèixer la realitat urbana de Terrassa és un exercici de sinceritat, que ens permetrà fer després polítiques públiques redistributives de l’Espai Públic. No és que ho faci per la Montse, és que la Montse hi té el mateix dret que jo. O juguem totes, o punxem la pilota.

Author: CUP Terrassa

CUP Terrassa

Deixa un comentari

*

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada